UNA REALITAT

Què tindrà la vida perquè siguem capaços de fer-ho tot per mantenir-la?
què té que no ens permetem rendir-nos i es esforcem per superar-ho tot?
què n'esperem?
què hi busquem?

M'atraveixo a dir, que el pensament és el dimoni, el dimoni de la vida i, m'atraveixo a dir, també, que la vida té un àngel, anomenat Temps (amb la seva corresponent memòria).

Per aquest motiu, sovint tenim o tinc la necessitat de parar. Parar i que tot deixi de moure's.

En aquest punt, al aturar-me, és quan puc veure que el meu voltant és incontrolable, viu, sense normes i, ni tan sols, li afecta el meu necessitat descans.

I continuant inmòbil, sense moure'm i observant, és quan penso, reflexiono, somric i, ploro.

Somric perquè m'agrada necessitar aquest descans i necessitar desaparèixer per observar que, tot el que continua caminant no se sent abandonat...

...però per altra banda ploro, ploro desconsoladament.